Darrera partida al joc de pòquer.

 

Cassius Marcellus Coolidge, 1894, Poker Game

 L’home que treballa fent de gos a les festes infantils , avui es jubila.
A la petita empresa a on treballa li volen fer una festa de comiat, per agrair-li els seus anys de treball (precari en horaris i en salari , però que li han atorgat bons beneficis a l’empresari). Empresa de curta plantilla, per això dels costos i despeses excessives, han optat per convidar als seus tres companys de feina i han anunciat que també hi convidaran a alguns personatges famosos, com l’Snoopy, en Pluto , en Milú, l’Scooby-Doo o en Rin Tin Tin .... i potser també la Marilyn i la Pantera Rosa !.
Els tres treballadors i l’home que treballa fent de gos a les festes infantils i que avui es jubila es miren entre ells i ja endevinen que res d'això passarà. Coneguen l’amo, que és de la «Verge del Puny», saben de sobres que ni ell mateix hi assistirà. Fins i tot la seva liquidació li ha deixat en un sobre a la seva taquilla, per evitar que li demani qualsevol cosa.... que mai se sap!.
Vista la situació, els quatre amics que treballen fent de gos a les festes infantils, decideixen que aniran al bar de la cantonada sense treure's la disfressa i fer allà la festa de comiat.
Unes cerveses i com a «extra», unes bosses de patates i unes olivetes; seran el càtering adequat per l’esdeveniment i aprofitaran per fer una bona partida de pòquer, com les que fan de costum, mentre esperen el torn de la feina. Els tres amics, ja conxorxats prèviament entre ells, decideixen que aquesta vegada tindran mala sort i males cartes i faran el possible, perquè l’home que treballa fent de gos a les festes infantils i que avui es jubila , guanyi totes les mans i tots els guanys, i així arribin a la seva butxaca ; doncs bé saben els companys, que el seu petit orgull li impediria d'acceptar-los diners, com a regal de comiat.
Entre cerveses, olives, jugades de cartes manipulades i amb la música de fons d’uns pobres cantants anomenats, (em sembla), «Els Amics de les Arts» , (no sé pas si gaire coneguts) ... passen les hores de la vetllada, rient de tant en tant per la mala traça de les jugades, contant-se velles anècdotes de la feina, de com divertien als nens i nenes en les celebracions d’aniversari i fent feliç a alguna mare que, enduguen-se'l agafat de la ma  al quarto de planxar, li regalava escenes difícils d’explicar
Acaba la vetllada i els quatre homes que treballen fent de gos a les festes infantils, és prometent (tots saben que en va) , que es retrobaran almenys un cop al mes per fer una bona partida i explicar-se la vida i com els va.
L’home que treballa fent de gos a les festes infantils i que avui es jubila, arriba al seu petit apartament de quaranta metres quadrats, encén el llum del rebedor-menjador-cuina-dormitori-bany i s’asseu als peus del llit.
Ningú l’espera i ningú vindrà. Demà al matí començarà la seva nova vida, ja no treballarà més fent d’home gos a les festes infantils, però la seva vida serà tant o més precària que quan ho feia i ja no tornarà a fer feliços a mares, nenes i nens a les festes infantils....
Per això i sense esma per treure's la disfressa de gos, beu un got d’aigua de la tauleta de nit, acompanyat per les pastilles d’un tub de tranquil·litzants, s’estira al llit i apaga el llum.
L'endemà, l’home que treballava fent de gos a les festes infantils i que es va jubilar ahir, ha trobat una nova feina en un lloc estrany i pacífic.... ara treballa fent d’àngel, en un regne espiritual.

 

Blue instant. Aportació a "Relats conjunts" de Març de 2024.

Gran Manual per Identificar Ocells.

 

"Ocells". Dibuix digital ArtuR.

M’he trobat amb l’Ígor duu un llibre molt vell
És el Gran manual per identificar ocells

I diu que…
Si té 4 potes i és molt pelut
I mou molt la cua i sempre fa bup bup
I si fa bup bup no és un ocell

Vine que aprendràs ornitologia
Si pares bé l’orella els pots sentir

Si amb un cabdell de llana juga i es distreu
Té les urpes molt llargues i també fa meu meu
I si fa meu meu, i si fa bup bup, no és un ocell

Vine que aprendràs ornitologia
Si pares bé l’orella els pots sentir

Si la veus a l’aigua cantant a dalt d’un roc
És molt llefiscosa i sempre fa croc croc
I si fa croc croc, i si fa meu meu, i si fa bup bup, no és un ocell

Vine que aprendràs ornitologia
Si pares bé l’orella els pots sentir

Si vas per la muntanya les trobaràs segur
Tenen dues banyes i també fan mu mu
I si fa mu mu, i si fa croc croc, i si fa meu meu, i si fa bup bup, no és un ocell

Vine que aprendràs ornitologia
Si pares bé l’orella els pots sentir

Si té quatre rodes, cinc portes i treu fum
Té una carrosseria, i es mou fent rum rum
I si fa rum rum, i si fa mu mu, i si fa croc croc, i si fa meu meu, i si fa bup bup, no és un ocell
Vine que aprendràs ornitologia
Si pares bé l’orella els pots sentir

Si és a Cerdanyola i mou electrons
És el Sincrotó-Alba i sempre fa ojgjfsghfskjghkjfashglajgkafshjghasfghkljgh
I si fa ojgjfsghfs, i si fa rum rum, i si fa mu mu, i si fa croc croc, i si fa meu meu, i si fa bup bup, no és un ocell

Vine que aprendràs ornitologia
Si pares bé l’orella els pots sentir

Gràcies a aquest llibre tinc molt bon nivell,
Ja puc dir amb certesa que si fa piu piu (fa piu piu)
És un oceeeeeeeeeeell
Si no fa ojgjfsghfs, i si no fa rum rum, i si no fa mu mu, i si no fa croc croc, i si no fa meu meu, i si no fa bup bup, i si fa piu piu
De ben segur que és un oceeell (un ocell).

 

El Pony Pisador..

 

Madonna del Magnificat.

 

Sandro Botticelli - 

"Madonna del Magnificat".

Aquell, havia de ser un dia gloriós. Un dia per celebrar amb grans festejos. Però al regne de Galceran XIII no ho va ser del tot, no almenys pel cap i senyor del reialme. Però una mica millor per la seva dama, la reina consort Esperança.
Aquell matí, a la cambra reial hi havia un gran desori. Totes les dames de la reina anaven atabalades amunt i avall. «Porteu draps i aigua calenta !», clamava la llevadora, a tort i a dret. L’hora era arribada !.
El part de la reina engegava amb decisió i amb ganes que fos un moment ràpid i amb el dolor estrictament necessari.... «Quan inventaràn els savis del regne alguna cosa, per evitar-ne almenys, una mica el dolor ?...» rumiava la reina Esperança, entre crit i crit. «Com es nota que no són els homes qui pareixen ! ...aaahhh !» afegia ella , en un nou renec fruit del patiment.
Passada una bona estona, de crits, sanglots, renecs... d'estirades , de batallar la llevadora entre les mirades de les dames de cambra, que anaven comentant entre elles, «aquesta està més verda que el meu julivert!.... no veig jo, que n’encerti una..... no voldria jo estar en el lloc de la reina !....» i la llevadora, que encara es posava més nerviosa, va llançar un últim avís : «... però voleu callar d’una vegada !».
Després d’uns «estira-i-arronses» més, i per sorpresa de totes, un caparró que surt de cop del lloc més preuat de la reina i darrere d’ell , espatlla, braços i cames escapen del llogarret a on ha estat durant nou mesos sense cap preocupació. A partir d’ara, ja res serà igual !.
La llevadora sospira i somriu alhora i amb despit , mirant de reüll cap a les dames de cambra que dubtaven del seu procedir i acosta la criatura acabada de néixer a la seva mare, la reina, que extenuada per l’esforç , la rep a sobre el seu pit..... « mira que m’has fet patir ! ...i això que acabes d’arribar.....» són les primeres paraules que li xiuxiueja a cau d’orella, la reina Esperança.
Alertat ja el rei Galceran de la bona nova, entra a la cambra d'una revolada i busca al seu successor i hereu del regne. El troba a sobre el pit de la seva dama .... mira a la criatura, mira a la dama, mira a la llevadora, a les dames de cambra, al seu secretari reial i no sap què dir. Entre les cames de la criatura acabada de néixer no hi veu el que ell esperava trobar .... la criatura és una nena !!.
De sobte, un cobriment de cor, li roba les forces al rei i cau rodó a terra, als peus del llit. El secretari reial surt corrent a la cerca dels metges perquè li tornin la vigorositat i les forces perdudes amb prestesa, però en arribar-hi, no poden fer-hi res més que certificar la seva mort.
Aquell dia que havia de ser de glòria i festeig, es va tornar en jorn de dol i tristesa.
L'endemà, el notari reial, junt amb el secretari del rei i altres nobles, capellans i el senyor bisbe, fan arribar a la reina vídua, el decret pel qual és nomenada tutora de la nova reina, hereva i successora del rei Galceran XIII i nascuda el dia abans. «El Rei ha mort. Visca la Reina!».
Mentre la reina vídua i amb la seva filla en braços, firma l’acceptació del nou càrrec, somriu per dintre i amb el cor desbocat, pensa , «A partir d’ara, tot canviarà!. S’han acabat les «favorites» del rei, els menyspreus , les intoleràncies i maltractes. Filla meva, reina meva !, jo t'ensenyaré a ser una bona reina i faràs oblidar al món, al dèspota del teu pare !.....» i en tornar la ploma al notari reial i sense quasi adonar-se’n, començà a taral·lejar-li a la nena el cant del Magnificat : «..... Magnificat anima mea Dominum , Et exultavit spiritus meus in Deo salutari meo.... «.

Blue instant. Aportació a "Relats conjunts" de Febrer

"Els rostres del Montseny".

 

 

"Els rostres del Montseny", de Mariano Pagès.

14 retrats amb ànima de persones que han viscut amb i de la terra.

 

“Són persones que encara mantenen la pagesia de manera tradicional, que van amb el sarró, que fins fa poc han munyit la vaques a mà, que il·luminaven les masies amb carbur.” És gent de camp, que ha treballat amb les mans i que duen la vida a la pell, a la cara, a la mirada. Aquesta és la seva identitat. Per això el fotògraf argentí Mariano Pagès, que viu a Santa Maria de Palautordera des del 2002, no vol dir qui són. Només on han fet vida: al Montseny. I de què han viscut: de la terra.

A través del llibre "Retrats del Montseny. Fesomies de la terra", d’una exposició itinerant i d’una sèrie de vídeos amb entrevistes, busca l’autenticitat de llenyataires fins a pastors. Anant a l’essència, a l’ànima de vides modestes. De persones que s’estimen el seu lloc, que es neguen a viure en un món accelerat. Que mantenen una manera de fer i de ser.

 

 

 Publicat a Catorze.cat.

Un cop més, ho tornem a fer !.

 

Dibuix digital ArtuR.

 

Durant 7 dies Vilanova i la Geltrú s’atura.

Vilanovins i vilanovines posposem les nostres vides perquè el calendari lunar ens marca, com a bons llunàtics, que cal respectar EL CARNAVAL.

Durant uns dies, la nostra pàtria és només Vilanova i la Geltrú. Tenim himne, tenim bandera, lluïm els colors, tenim símbols que ens apropen als veïns i veïnes, que ens fan sentir que som un tot.

Perquè el Carnaval és més que una simple festa: és el nostre micro clima, el nostre enginy, la nostra manera de fer humor. La sàtira, la festa de les primeres vegades... i de totes les següents. El desenfrenament, la disbauxa, el disbarat... però també de la tradició.

Per un cop l’any, sentim que tenim les regnes de la ciutat. Sentim la crida per omplir els carrers i fer els rituals que fa segles que ens uneixen. I any rere any ens segueixen posant la pell de gallina. I això... només ho entendrà algú com tu.

Aquesta és la nostra festa, patrimoni de la gent de Vilanova i la Geltrú, del 8 al 14 de Febrer 2024.

 

 Carnaval documentat des de l'any 1790.

La Mort i la donzella.

 

Marianne Stokes, 1908, Death and the Maiden

 La Marianne i la Catrina eren dues joves amigues, que compartien habitació al campus de la universitat a on estudiaven. Una, la Marianne, era del Tirol, més seriosa i intel·lectual, estudiava dret, que no dreta!, a la universitat i és allí a on va conèixer a la Catrina, vinguda de Mèxic, una noia més eixelebrada i somrient que la seva companya.
A part d’estudiar, totes dues tenien algunes feinetes a hores, que els hi ajudaven a superar les seves despeses habituals.
Ara, però, fa pocs dies, a la Catrina se li va acabar la feina que tenia i anava buscant-ne de noves, per poder seguir amb tranquil·litat la seva vida. I no li va costar gens ni mica a trobar-la!, no li tenia manies a res que se li posés per devant, però aquesta vegada seria un pèl difícil i complicat de compartir-ho amb la Marianne... de moment, pensà a no dir-li res dels detalls, almenys al principi, no fos que no durés gaire la feina i ja no hi hauria problema, llavors!.
Però... ai, com és el destí!... la nit passada, ja se li va complicar del tot, a la Catrina. Cap a les tres de la matinada, va arribar a l'habitació del campus a on ja feia unes hores que la Marianne ja dormia plàcidament al seu llit.
A les fosques, la Catrina va entrar de puntetes i va asseure’s a la punta del llit de la seva amiga.
- « Shhhissst!... Shhissst!, Marianne! «, repetia un cop i un altre, la Catrina, a fi de desvetllar la companya, però no hi havia manera... tenia un son molt profund.
A la fi i ja una mica cansada de xiuxiuejar, la Catrina li va fotre un crit: -»Ei, Marianne!, despertat!».
A l'instant i en ple xoc per l'ensurt, la Marianne li va etzibar de mala manera a la Catrina: -« Renoi, què fots!!, tan bé que dormia ... què vols, ara?....i què fots, vestida així de negre ...?, ja vens d’alguna festa, oi!?».
La Catrina, va tragar saliva i agafant forces i aire, va dir: -» Esss queee... t’haig d’explicar una cosa...».
- » Això de la nova feina que em volies dir ?.... i no m’ho pots dir demà!?...», va contestar-li , amb ganes d'adormir-se de nou.
-» Bé, siiii.... però no és una cosa, són dues !.....» ,va replicar l'amiga.
- « Vinga, espavila... que tinc son !» ,va dir, ja una mica emprenyada la Marianne.
- « Doncs queeeee.... la feina que em van donarrrrr...ésss... la de fer d’ajudant a «La Mort», que sembla que tenen molta feina i no donen  a l'abast.....» , va contestar, mig nerviosa o quasi del tot, la Catrina.
- « Osti, tu !... quines feines que et busques , mira que ets rareta !! .... va, no m’emprenyis més i va , diguem la segona i deixem dormir !» , ja inquisitiva , es va pronunciar la tirolesa.
- «..... la segona ?..... bé!, .... la segonaaaa és...... que aquesta nit, tu estàs la primera a la meva llista !...... «.
I així i sense més comentaris.... només amb un gest de sorpresa a les seves cares , van donar per acabada la seva relació, mentre que la Catrina arrossegava de la mà a la Marianne, que només volia sortir d’allà corre'ns.

 

Blue instant. Aportació a Relats conjunts de gener del 2024.

Què farem quan faltin els grans?.

 

Imatge de internet.

"Ara que han passat festes i menjades en què segurament t’has entaulat fins llargues hores de la tarda amb tot de gent que t’és família, molts dels quals no veus gaire sovint, però aquests dies són sagrats i en el fons t’alegra, reunir-vos, tocats per la vareta de l’atzar d’estar emparentats per un motiu o per un altre, perquè algú fa centenars d’anys es va casar amb el segon pretendent i no amb aquell primer i ara uns quants teniu el nas una mica gros.

 Hi sou tots, menys la iaia. Des que tens memòria, sempre heu estat els mateixos. Només hi has vist faltar la iaia. Ta mare i tes ties sí que recorden altra gent en aquella mateixa taula, familiars que tu ja no vas conèixer.

Posa que ja tens més de trenta anys. Fins i tot més de quaranta. I us ajunteu tots: pares, tiets, cosins. Són les mares (la teva, les de tons cosins) qui, almenys que en puguis donar constància, des que vas néixer, s’han encarregat de tot el desplegament: anar al mercat quan encara no s’han disparat els preus, fer el caldo dies abans i congelar-lo, encarregar els canelons, anar al supermercat, passar comptes, decorar la casa, fins i tot han recordat que us agrada fer un gintònic després d’un àpat com aquest. I etcètera, etcètera, etcètera. La llista és llarga.

Elles són les que van menys arreglades al dinar. Alguna, ja asseguda, no s’ha adonat que no s’ha tret el davantal. Ronden els setanta anys. Tu has arribat acabat de dutxar i encoloniat. Posa que tu i els altres “joves” us aixequeu a treure plats entre recepta i recepta perquè no es digui. Els joves-joves potser seuen al sofà amb els ulls enganxats mòbil.

I no diràs res però com cada any des de fa uns quants penses que això s’acabarà. Que el dia que falti ta mare o una de teves ties tot això s’acabarà. No penses en el dinar. Penses en la companyia, l’ambient, la tradició; el Nadal tal com el recordes. Que les petites famílies que formeu dins d’aquesta gran família en què encara et sents un xiquet, aniran prenent formes independents i potser us ajuntareu primer una vegada a l’any, tots els cosins, i després cada dos, i després allà-callà.

I et preguntaràs, d’aquí a un anys, si no és hora d’anar tu mateix al mercat a finals d’octubre i congelar llagostins, i dir-li a ton germà que vingui a dinar amb la parella i desitjar que tinguin fills algun dia ells també i tornar a començar d’aquest manera una roda que als menuts els semblarà que sempre ha rodat així".

Text de Maria Climent a la web "Catorze".

"Com tres arbres amb una sola capçada". El poema de Nadal de l'Artur.

 

Tres arbres i una sola capçada (Ramon Herreros - 2013)

 

Tres cavallers van fent camí
després d’un any voltant pel món,
investigant de manera discreta
a tota la mainada que roda pel món.

Sempre forts, treballadors i molt units,
com tres arbres amb una sola capçada,
que és la que ara els il·lumina el camí
i que fa de guia, dolça llum estelada !.

S'afanyen tant com poden,
travessant camps i deserts,
a fi d’arribar a l’hora al pessebre
i oferir al nou nat, pleitesia i presents.

Un dels tres arrufa el nas !
-«no sentiu quina pudor!»,
-«no pateixis vell company,
aquí està el caganer, fent d’abonador !».

Entre riures i queixes s'adonen,
que l’estel fa aturar la cavalcada,

doncs  ja són arribats a l'establia,
els tres reis, uns pastorets i més gentada.

I així plegats, tots al voltant del petitó
parlen i canten amb goig i alegria,
mentre es queixa la verge Maria:
-»més baixet!... em desvetllareu al nadó!»

Tots callen a l'instant i de reüll es miren
-»no volem molestar, Josep i Maria !»
i desitjant-los salut, deixen els presents i es retiren,
i se’n van a sopar... panses i figues amb ratafia !.

I jo, des d'aquí, m’hi afegeixo als bons desitjos,
per als presents, els absents i tots els demès !,
tot dient-vos amb alegria i ben anhelós:
-»Bon Nadal i molt bon any nou, amics bloguers !!»

 

Blue instant. Aportació a Relats conjunts de desembre 2023.