5 de maig de 2017

"El pont de les quinze arcades" ( Aportació a Relats Conjunts).



El tema d'aquest mes de "Relats Conjunts" ma recordat aquest tema del grup "Sol i Serena" , que podeu escoltar seguidament:

" Bueno, resumint comptes, que aquella nit era, que va vindre un aiguat , va ploure molt , era en pler desembre , si no vaig mal fixat, plovent molt i amb un fred que pelava i aquell noi amb la seva furgoneta anava  cap a Sant Andreu de la Barca i quan estava en el centre mateix del pont , resulta que davant anava un camió  que era de  Múrcia i ho dic que era de Múrcia perquè hi anaven dos murcianos i van morir en l'accident i resulta que  el camión anava davant i aquell noi anava "pam pam" i de cop i solta "patapam" ! desapareix el camión ! "macagundena" el nano aquell va tindre temps i va frenar , ostres ! va començar a mirar i vinga ploure , i es va baixar de la furgoneta , es va acostar perquè es va pensar que allò havia sigut una imaginació seva i quan resulta que arriba allà , doncs es troba que el camió està a punt de caure dins del riu , un riu grandiós que es el riu Llobregat , no? , què fa aquest noi? , s'espanta ! , s'espanta tant ! que se'n va corrents a la Guàrdia Civil , de Molins de Rei , "el puente ! el puente ! ... el puente què? ... el puente de Molins de Rei se ha caido ! ...guardia..fulano..que ha pasao aquí ? ... que este chico dice que el puente  se ha caido ... ya estamos borrachos, ya,  de buena mañana ?... dice , no señor,   no estoy borracho ! , que es verdad ! que es verdad !  ... que no puede ser, co... ! bueno anava a dir lo que deien abans en aquella època , no ? ...deien:  coño que no puede ser ! .... y que si señor, si señor ! que se lo prometo y delló ... agafant la furgoneta els dos guàrdia civils , el sargento ...s'acosten i el pont havia desaparegut...
Aquesta es la història , que jo he viscut i ja està... ! ".
 *   *   *   *
 Aquella fatídica nit del 5 al 6 de desembre de 1971, un pastisser del poble anava cap a Sant Andreu de la Barca on hi te una altre pastisseria, quan creuava el riu Llobregat va notar amb la seva furgoneta un gran sotrac, va parar i va veure que mentre passava sobre el pont, aquest s’havia partit en dos en esfondrar-se dues del les quinze arcades. Era un pont magnífic,tothom el coneixia com el pont de Molins de Rei, Nosaltres el coneixíem com el Pont de les Quinze Arcades, i el nom oficial, era el de Pont de Carles III. La seva majestuositat era imponent, el seu color vermell fosc de la pedra de sauló, accentuava la seva bellesa. Va ser el símbol del meu poble, durant els 204 anys que va tenir de vida, va aguantar innombrables riuades, varies guerres dos intents de dinamitar-lo, sense aconseguir fer-lo caure. La negligència de les administracions de l’època, van permetre una gran extracció d’àrids del riu que va danyar els fonaments, i la riuada del 5 al 6 de desembre de 1971 se’l va endur per sempre.
 Antoni Rigol Ginebreda .

4 comentaris:

M. Roser ha dit...

Recordo aquest fet que va commocionar el personal, devia ser esfereidor trobar-si...Com dius tu, el pont havia aguantat de tot, però mira ( conservant les distancies del temps) és allò que el què no passa en un any , passa en un instant, un instant fatídic...
Bon cap de setmana, Artur.

xavier pujol ha dit...

Per edat vaig travessar moltes vegades aquest magnífic pont de Molins de Rei. En dèiem el pont romà, to i que més endavant vam saber que no era romà. Fins i tot recordo una ampolla de graciosa que tenia gravat el pont a l'ampolla.
Es va dir que es guardaven les pedres numerades per reconstruir-lo, però ja en aquella època el ninotaire Cesc va fer un acudit on ja donava a entendre que no el van guardar.

Carme Rosanas ha dit...

Ostres! Ostres! Ostres! M'has fet posar la pell de gallina i recordar aquella nit. La nit del 5 al 6 de desembre del 71. Jo tenia 19 anys i fèiem el viatge de tornada d'Andorra cap a Barcelona i havíem de passar el pont de Molins de Rei. Havíem sortit junts ams uns amics que anaven en un altre cotxe. I fins i tot ens havíem trobat a la parada de mig camí, a Ponts. Quan vam arribar a Molins de Rei, el pont ja havia caigut. En aquell moment no sabíem quanta estona feia, però quan vam arribar a casa després de voltar i voltar amb moltes dificultats pel Baix Llobregat tot mig inundat i vam trucar als amics (encara no hi havia mòbils) ens van dir que ells feia estona que havien arribat sense problemes passant pel pont, com sempre. Doncs em va agafar una esgarrifança de dalt a baix... ens va anar de ben poc, a ells i a nosaltres...

Doncs una història ben i ben real, si senyor!

Helena Bonals ha dit...

El juny del 71 vaig néixer jo! No la coneixia, aquesta història, tan ben narrada per tu.