ArtuR.

ArtuR.
ArtuR Artesania. El meu altre blog , em visites? ;)

15 de març del 2024

Gran Manual per Identificar Ocells.

 
"Ocells". Dibuix digital ArtuR.


M’he trobat amb l’Ígor duu un llibre molt vell
És el Gran manual per identificar ocells

I diu que…
Si té 4 potes i és molt pelut
I mou molt la cua i sempre fa bup bup
I si fa bup bup no és un ocell

Vine que aprendràs ornitologia
Si pares bé l’orella els pots sentir

Si amb un cabdell de llana juga i es distreu
Té les urpes molt llargues i també fa meu meu
I si fa meu meu, i si fa bup bup, no és un ocell

Vine que aprendràs ornitologia
Si pares bé l’orella els pots sentir

Si la veus a l’aigua cantant a dalt d’un roc
És molt llefiscosa i sempre fa croc croc
I si fa croc croc, i si fa meu meu, i si fa bup bup, no és un ocell

Vine que aprendràs ornitologia
Si pares bé l’orella els pots sentir

Si vas per la muntanya les trobaràs segur
Tenen dues banyes i també fan mu mu
I si fa mu mu, i si fa croc croc, i si fa meu meu, i si fa bup bup, no és un ocell

Vine que aprendràs ornitologia
Si pares bé l’orella els pots sentir

Si té quatre rodes, cinc portes i treu fum
Té una carrosseria, i es mou fent rum rum
I si fa rum rum, i si fa mu mu, i si fa croc croc, i si fa meu meu, i si fa bup bup, no és un ocell
Vine que aprendràs ornitologia
Si pares bé l’orella els pots sentir

Si és a Cerdanyola i mou electrons
És el Sincrotó-Alba i sempre fa ojgjfsghfskjghkjfashglajgkafshjghasfghkljgh
I si fa ojgjfsghfs, i si fa rum rum, i si fa mu mu, i si fa croc croc, i si fa meu meu, i si fa bup bup, no és un ocell

Vine que aprendràs ornitologia
Si pares bé l’orella els pots sentir

Gràcies a aquest llibre tinc molt bon nivell,
Ja puc dir amb certesa que si fa piu piu (fa piu piu)
És un oceeeeeeeeeeell
Si no fa ojgjfsghfs, i si no fa rum rum, i si no fa mu mu, i si no fa croc croc, i si no fa meu meu, i si no fa bup bup, i si fa piu piu
De ben segur que és un oceeell (un ocell).
 
El Pony Pisador..

 

29 de febrer del 2024

Madonna del Magnificat.

 
Sandro Botticelli - 
"Madonna del Magnificat".


Aquell, havia de ser un dia gloriós. Un dia per celebrar amb grans festejos. Però al regne de Galceran XIII no ho va ser del tot, no almenys pel cap i senyor del reialme. Però una mica millor per la seva dama, la reina consort Esperança.
Aquell matí, a la cambra reial hi havia un gran desori. Totes les dames de la reina anaven atabalades amunt i avall. «Porteu draps i aigua calenta !», clamava la llevadora, a tort i a dret. L’hora era arribada !.
El part de la reina engegava amb decisió i amb ganes que fos un moment ràpid i amb el dolor estrictament necessari.... «Quan inventaràn els savis del regne alguna cosa, per evitar-ne almenys, una mica el dolor ?...» rumiava la reina Esperança, entre crit i crit. «Com es nota que no són els homes qui pareixen ! ...aaahhh !» afegia ella , en un nou renec fruit del patiment.
Passada una bona estona, de crits, sanglots, renecs... d'estirades , de batallar la llevadora entre les mirades de les dames de cambra, que anaven comentant entre elles, «aquesta està més verda que el meu julivert!.... no veig jo, que n’encerti una..... no voldria jo estar en el lloc de la reina !....» i la llevadora, que encara es posava més nerviosa, va llançar un últim avís : «... però voleu callar d’una vegada !».
Després d’uns «estira-i-arronses» més, i per sorpresa de totes, un caparró que surt de cop del lloc més preuat de la reina i darrere d’ell , espatlla, braços i cames escapen del llogarret a on ha estat durant nou mesos sense cap preocupació. A partir d’ara, ja res serà igual !.
La llevadora sospira i somriu alhora i amb despit , mirant de reüll cap a les dames de cambra que dubtaven del seu procedir i acosta la criatura acabada de néixer a la seva mare, la reina, que extenuada per l’esforç , la rep a sobre el seu pit..... « mira que m’has fet patir ! ...i això que acabes d’arribar.....» són les primeres paraules que li xiuxiueja a cau d’orella, la reina Esperança.
Alertat ja el rei Galceran de la bona nova, entra a la cambra d'una revolada i busca al seu successor i hereu del regne. El troba a sobre el pit de la seva dama .... mira a la criatura, mira a la dama, mira a la llevadora, a les dames de cambra, al seu secretari reial i no sap què dir. Entre les cames de la criatura acabada de néixer no hi veu el que ell esperava trobar .... la criatura és una nena !!.
De sobte, un cobriment de cor, li roba les forces al rei i cau rodó a terra, als peus del llit. El secretari reial surt corrent a la cerca dels metges perquè li tornin la vigorositat i les forces perdudes amb prestesa, però en arribar-hi, no poden fer-hi res més que certificar la seva mort.
Aquell dia que havia de ser de glòria i festeig, es va tornar en jorn de dol i tristesa.
L'endemà, el notari reial, junt amb el secretari del rei i altres nobles, capellans i el senyor bisbe, fan arribar a la reina vídua, el decret pel qual és nomenada tutora de la nova reina, hereva i successora del rei Galceran XIII i nascuda el dia abans. «El Rei ha mort. Visca la Reina!».
Mentre la reina vídua i amb la seva filla en braços, firma l’acceptació del nou càrrec, somriu per dintre i amb el cor desbocat, pensa , «A partir d’ara, tot canviarà!. S’han acabat les «favorites» del rei, els menyspreus , les intoleràncies i maltractes. Filla meva, reina meva !, jo t'ensenyaré a ser una bona reina i faràs oblidar al món, al dèspota del teu pare !.....» i en tornar la ploma al notari reial i sense quasi adonar-se’n, començà a taral·lejar-li a la nena el cant del Magnificat : «..... Magnificat anima mea Dominum , Et exultavit spiritus meus in Deo salutari meo.... «.


Blue instant. Aportació a "Relats conjunts" de Febrer

20 de febrer del 2024

"Els rostres del Montseny".

 


 
"Els rostres del Montseny", de Mariano Pagès.
14 retrats amb ànima de persones que han viscut amb i de la terra.
 
“Són persones que encara mantenen la pagesia de manera tradicional, que van amb el sarró, que fins fa poc han munyit la vaques a mà, que il·luminaven les masies amb carbur.” És gent de camp, que ha treballat amb les mans i que duen la vida a la pell, a la cara, a la mirada. Aquesta és la seva identitat. Per això el fotògraf argentí Mariano Pagès, que viu a Santa Maria de Palautordera des del 2002, no vol dir qui són. Només on han fet vida: al Montseny. I de què han viscut: de la terra.
A través del llibre "Retrats del Montseny. Fesomies de la terra", d’una exposició itinerant i d’una sèrie de vídeos amb entrevistes, busca l’autenticitat de llenyataires fins a pastors. Anant a l’essència, a l’ànima de vides modestes. De persones que s’estimen el seu lloc, que es neguen a viure en un món accelerat. Que mantenen una manera de fer i de ser.
 

 
 Publicat a Catorze.cat.

4 de febrer del 2024

Un cop més, ho tornem a fer !.

 

Dibuix digital ArtuR.

 
Durant 7 dies Vilanova i la Geltrú s’atura.
Vilanovins i vilanovines posposem les nostres vides perquè el calendari lunar ens marca, com a bons llunàtics, que cal respectar EL CARNAVAL.
Durant uns dies, la nostra pàtria és només Vilanova i la Geltrú. Tenim himne, tenim bandera, lluïm els colors, tenim símbols que ens apropen als veïns i veïnes, que ens fan sentir que som un tot.
Perquè el Carnaval és més que una simple festa: és el nostre micro clima, el nostre enginy, la nostra manera de fer humor. La sàtira, la festa de les primeres vegades... i de totes les següents. El desenfrenament, la disbauxa, el disbarat... però també de la tradició.
Per un cop l’any, sentim que tenim les regnes de la ciutat. Sentim la crida per omplir els carrers i fer els rituals que fa segles que ens uneixen. I any rere any ens segueixen posant la pell de gallina. I això... només ho entendrà algú com tu.
Aquesta és la nostra festa, patrimoni de la gent de Vilanova i la Geltrú, del 8 al 14 de Febrer 2024.
 

 Carnaval documentat des de l'any 1790.

18 de gener del 2024

La Mort i la donzella.

 
Marianne Stokes, 1908, Death and the Maiden

 La Marianne i la Catrina eren dues joves amigues, que compartien habitació al campus de la universitat a on estudiaven. Una, la Marianne, era del Tirol, més seriosa i intel·lectual, estudiava dret, que no dreta!, a la universitat i és allí a on va conèixer a la Catrina, vinguda de Mèxic, una noia més eixelebrada i somrient que la seva companya.
A part d’estudiar, totes dues tenien algunes feinetes a hores, que els hi ajudaven a superar les seves despeses habituals.
Ara, però, fa pocs dies, a la Catrina se li va acabar la feina que tenia i anava buscant-ne de noves, per poder seguir amb tranquil·litat la seva vida. I no li va costar gens ni mica a trobar-la!, no li tenia manies a res que se li posés per devant, però aquesta vegada seria un pèl difícil i complicat de compartir-ho amb la Marianne... de moment, pensà a no dir-li res dels detalls, almenys al principi, no fos que no durés gaire la feina i ja no hi hauria problema, llavors!.
Però... ai, com és el destí!... la nit passada, ja se li va complicar del tot, a la Catrina. Cap a les tres de la matinada, va arribar a l'habitació del campus a on ja feia unes hores que la Marianne ja dormia plàcidament al seu llit.
A les fosques, la Catrina va entrar de puntetes i va asseure’s a la punta del llit de la seva amiga.
- « Shhhissst!... Shhissst!, Marianne! «, repetia un cop i un altre, la Catrina, a fi de desvetllar la companya, però no hi havia manera... tenia un son molt profund.
A la fi i ja una mica cansada de xiuxiuejar, la Catrina li va fotre un crit: -»Ei, Marianne!, despertat!».
A l'instant i en ple xoc per l'ensurt, la Marianne li va etzibar de mala manera a la Catrina: -« Renoi, què fots!!, tan bé que dormia ... què vols, ara?....i què fots, vestida així de negre ...?, ja vens d’alguna festa, oi!?».
La Catrina, va tragar saliva i agafant forces i aire, va dir: -» Esss queee... t’haig d’explicar una cosa...».
- » Això de la nova feina que em volies dir ?.... i no m’ho pots dir demà!?...», va contestar-li , amb ganes d'adormir-se de nou.
-» Bé, siiii.... però no és una cosa, són dues !.....» ,va replicar l'amiga.
- « Vinga, espavila... que tinc son !» ,va dir, ja una mica emprenyada la Marianne.
- « Doncs queeeee.... la feina que em van donarrrrr...ésss... la de fer d’ajudant a «La Mort», que sembla que tenen molta feina i no donen  a l'abast.....» , va contestar, mig nerviosa o quasi del tot, la Catrina.
- « Osti, tu !... quines feines que et busques , mira que ets rareta !! .... va, no m’emprenyis més i va , diguem la segona i deixem dormir !» , ja inquisitiva , es va pronunciar la tirolesa.
- «..... la segona ?..... bé!, .... la segonaaaa és...... que aquesta nit, tu estàs la primera a la meva llista !...... «.
I així i sense més comentaris.... només amb un gest de sorpresa a les seves cares , van donar per acabada la seva relació, mentre que la Catrina arrossegava de la mà a la Marianne, que només volia sortir d’allà corre'ns.
 
Blue instant. Aportació a Relats conjunts de gener del 2024.

10 de gener del 2024

Què farem quan faltin els grans?.

 
Imatge de internet.

"Ara que han passat festes i menjades en què segurament t’has entaulat fins llargues hores de la tarda amb tot de gent que t’és família, molts dels quals no veus gaire sovint, però aquests dies són sagrats i en el fons t’alegra, reunir-vos, tocats per la vareta de l’atzar d’estar emparentats per un motiu o per un altre, perquè algú fa centenars d’anys es va casar amb el segon pretendent i no amb aquell primer i ara uns quants teniu el nas una mica gros.
 Hi sou tots, menys la iaia. Des que tens memòria, sempre heu estat els mateixos. Només hi has vist faltar la iaia. Ta mare i tes ties sí que recorden altra gent en aquella mateixa taula, familiars que tu ja no vas conèixer.

Posa que ja tens més de trenta anys. Fins i tot més de quaranta. I us ajunteu tots: pares, tiets, cosins. Són les mares (la teva, les de tons cosins) qui, almenys que en puguis donar constància, des que vas néixer, s’han encarregat de tot el desplegament: anar al mercat quan encara no s’han disparat els preus, fer el caldo dies abans i congelar-lo, encarregar els canelons, anar al supermercat, passar comptes, decorar la casa, fins i tot han recordat que us agrada fer un gintònic després d’un àpat com aquest. I etcètera, etcètera, etcètera. La llista és llarga.

Elles són les que van menys arreglades al dinar. Alguna, ja asseguda, no s’ha adonat que no s’ha tret el davantal. Ronden els setanta anys. Tu has arribat acabat de dutxar i encoloniat. Posa que tu i els altres “joves” us aixequeu a treure plats entre recepta i recepta perquè no es digui. Els joves-joves potser seuen al sofà amb els ulls enganxats mòbil.

I no diràs res però com cada any des de fa uns quants penses que això s’acabarà. Que el dia que falti ta mare o una de teves ties tot això s’acabarà. No penses en el dinar. Penses en la companyia, l’ambient, la tradició; el Nadal tal com el recordes. Que les petites famílies que formeu dins d’aquesta gran família en què encara et sents un xiquet, aniran prenent formes independents i potser us ajuntareu primer una vegada a l’any, tots els cosins, i després cada dos, i després allà-callà.

I et preguntaràs, d’aquí a un anys, si no és hora d’anar tu mateix al mercat a finals d’octubre i congelar llagostins, i dir-li a ton germà que vingui a dinar amb la parella i desitjar que tinguin fills algun dia ells també i tornar a començar d’aquest manera una roda que als menuts els semblarà que sempre ha rodat així".

Text de Maria Climent a la web "Catorze".

23 de desembre del 2023

"Com tres arbres amb una sola capçada". El poema de Nadal de l'Artur.

 
Tres arbres i una sola capçada (Ramon Herreros - 2013)
 
Tres cavallers van fent camí
després d’un any voltant pel món,
investigant de manera discreta
a tota la mainada que roda pel món.

Sempre forts, treballadors i molt units,
com tres arbres amb una sola capçada,
que és la que ara els il·lumina el camí
i que fa de guia, dolça llum estelada !.

S'afanyen tant com poden,
travessant camps i deserts,
a fi d’arribar a l’hora al pessebre
i oferir al nou nat, pleitesia i presents.

Un dels tres arrufa el nas !
-«no sentiu quina pudor!»,
-«no pateixis vell company,
aquí està el caganer, fent d’abonador !».

Entre riures i queixes s'adonen,
que l’estel fa aturar la cavalcada,
doncs  ja són arribats a l'establia,
els tres reis, uns pastorets i més gentada.

I així plegats, tots al voltant del petitó
parlen i canten amb goig i alegria,
mentre es queixa la verge Maria:
-»més baixet!... em desvetllareu al nadó!»

Tots callen a l'instant i de reüll es miren
-»no volem molestar, Josep i Maria !»
i desitjant-los salut, deixen els presents i es retiren,
i se’n van a sopar... panses i figues amb ratafia !.

I jo, des d'aquí, m’hi afegeixo als bons desitjos,
per als presents, els absents i tots els demès !,
tot dient-vos amb alegria i ben anhelós:
-»Bon Nadal i molt bon any nou, amics bloguers !!»
 

Blue instant. Aportació a Relats conjunts de desembre 2023.
 
 

16 de novembre del 2023

Acròpolis d'Atenes ...o, no !

 
Acròpolis d'Atenes de Jean Auguste Dominique Ingres  (datat entre 1841 i 1849)
 
 Era el tercer dia d’expedició, i ja estavem deixant enrere el desert vermellós que havíem travessat tediosament , donada la poca diversitat en el paisatge que ens acompanyava.
El meu company , de sobte agafà els prismàtics de llarga distància i els enfocà cap a un turonet que començava a dibuixar-se en l’horitzó.
Intrigat, incrèdul i confós a parts iguals i sense perdre de vista el seu objectiu, em va dir que accelerés i que ens apropéssim cap aquell indret, tot i que devíem guardar certa cautela.
A mesura que ens anàvem apropant, vam anar veient com es configurava una imatge més perfilada dalt del turó.
Vam passar d'intuir una construcció abstracta a apreciar realment, la veritable forma del conjunt arquitectònic, que des d'allà dalt , dominava tota la planícia dels voltants, amb total majestuositat i autoritat.
El meu company em va interrogar, sense deixar de mirar atentament a través dels prismàtics....
- «no trobes una certa similitud amb alguna cosa ?».
Jo, que no ho veia tan bé com ell, a ull nu, li vaig dir que em dones més detalls....
- « Dalt del turó hi ha com una mena de fortalesa o potser, una mena de temple, amb tot de columnes i estàtues ....si ! , ja ho sé!, com els temples grecs , això !, talment com si fos l'Acròpolis d'Atenes...»
Jo, em vaig rascar el cap, en un acte reflex i del tot involuntari.
- «què dius, que veus ?... un temple com el Partenó grec?..... és ben impossible !.... però si, s’hi assembla molt !», vaig acabar afirmant en veureu de més a prop.
Aclaparats per la situació, ens vam aturar en sec. I sense deixar d'observar el que teníem al davant, li vaig dir, quasi sense ni adonar-me’n ...
-».... però, no estem al complex volcànic de Tharsis.... a MART !?».
....................
El meu company, agafant de nou els prismàtics, va contestar-me :
-» potser hem errat la trajectòria i no som a on hauríem de ser!....»
- «.... vols dir ?,.... que t’ho fa pensar , això?».... vaig dir-li jo.
.... i mentre agafava els comandaments del mòdul d’exploració, per girar cua i sortir d’allà «cames ajudeu-me»..... va dir , amb un toc de nerviosisme creixent :-» millor no preguntis !».
Mentrestant, per una de les finestretes del mòdul, vaig veure com un exèrcit de centenars d’homes, uns a peu, d’altres a cavall o en quadrigues , avançaven cap al turó amb decisió.
..... - «potser eren els perses!» , vaig pensar jo.... però, a aquestes alçades de la història, no em feu massa cas, ja !.
 
Blue instant. Aportació a Relats conjunts de Novembre 2023.